“Qui per frà, qui per
germà, tot lo món és franciscà”
Ernest Llorens
“Con la iglesia hemos topado”. La influència de l’església catòlica en cadascun dels factors determinants que configuren la personalitat de la societat a la què pertanyem ha estat decisiva, pel bo i pel pitjor. Des de fa un bon grapat d’anys ha estat força present en la nostra història. Ha protegit i també manipulat la cultura i l’art des dels convents, monestirs i parròquies, però cal reconéixer que de no haver estat per la seua intercessió gran part del coneixement s’haguera perdut.
L’església ha fet i desfet en tot
i en música també. Exemples s’en troben molts en la història de les nostres
bandes de música: Rafael Viravéns i Pastor en la Crónica de la Muy Ilustre y siempre Fiel Ciudad de Alicante, pp.391-392,
Alacant, 1876, ens comenta que el dia 30 de maig de 1814, a la ciutat d’Alacant
es van celebrar diversos actes religiosos i civils per tal de celebrar el
retorn del poder absolut i l’abolició de la monarquia constitucional. En processó
cívica es va passejar un gran retrat del rei Ferran VII i aquesta manifestació
popular l’amenitzà una banda musical composta per aficionats del veí poble de
Sant Joan. Agrupació musical antiquíssima que va desaparéixer a l’any 1819 molt
probablement perquè el capellà de la parròquia del poble, disgustat amb els
músics, “por haber tocado en comedias y toros y
haber representado papeles en comedias”, els va prohibir que tocaren en la
solemne missa del primer diumenge d’octubre, festivitat de la Mare de Déu del
Rosari.
Els músics, encoratjats per
altres clergues, van desobeir l’ordre del rector i a conseqüència d’això els
van ser retirades “las trompas y demás
instrumentos que tienen los expresados músicos, que son propiedad de la
iglesia”, segons consta a l’Arxiu Parroquial de Sant Joan, Libro de Determinaciones,
p.249, la qual cosa, segurament, estaria el motiu de la seua definitiva
dissolució. (1)
Tirem endavant en el temps: la influència de la comunitat religiosa franciscana
en la música valenciana, especialment pel que fa a les comarques cen trals, va
estar realment important.
“El franciscanismo aromaba grandes y pequeñas ciudades; los
aristócratas y humildes pechos lucían el emblema de Francisco, símbolo de Paz y
Bien. Solares son testigos, y los que
aún en pie quedan, conventos de la primera y segunda Orden, en iglesias donde
instituída estaba la Tercera. Cuadro tan halagador de espiritual belleza
recuerda el díptico popular: “Qui per frà, qui per germà, tot lo món és
franciscà.” (2)
Plou i neva, plou i neva, passen els anys,
apareix el ministre Mendizábal i capellans, frares i monges arranquen a córrer.
Entre 1835 i 1837, pel Decret d’Exclaustració de Mendizábal, (juliol de1835),
els frares van ser obligats a abandonar els seus con vents i monestirs,
posant-se a la venda els béns de les ordres regulars masculines a fi d’obtenir
recursos per a les eixutes arques de l’Estat. A la finalitat fiscal, s’afegien
també, entre d’altres motius, desmantellar el poder econòmic de l’església,
minvar la seua influència contrarevolucionària i impulsar una nova classe de
propietaris lligats als interessos de l’Estat Liberal. Després vendria
l’exclaustració dels convents de monges, la confiscació dels delmes
eclesiàstics i l’apropiació dels béns del clero secular. La major part
d’aquestos béns nacionalitzats i venuts en pública subhasta, van ser adquirits
pels “senyorets” terrati nents i pels burgesos comercials i financers que, a
més, van fer un gran negoci comprant a baix preu. Les lleis i decrets
desamortitzadors van ocasionar, també, la pèrdua d’una ingent massa de
patrimoni històric, artístic i documental. Malgrat els intents de controlar els
espolis i pèrdues, les riques biblioteques dels convents, els seus arxius i les
seues obres d’art religiós es van “perdre o dispersar” de forma irremeiable. El
mateix va ocórrer amb els edificis que ocupaven frares i monges, que abandonats
a la seua sort, van ser saquejats, venuts a particulars o entregats a l’estat,
ajuntaments o diputacions per al seu ús com a casernes militars, escoles o
presons.
Molts frares pegaren a fugir a les missions o s’adscrigueren a les
parròquies dels pobles per tal de poder continuar vivint com religiosos, la
qual cosa donà peu a que un important nombre de franciscans amb coneixements
musicals, adscrits a parròquies, es dedicaren a ensenyar música, tocar l’orgue,
compondre, dirigir capelles i escolanies i fins i tot fundar i dirigir bandes
de música.
“Posiblemente , y a ejemplo de lo que eran las agrupaciones musicales
militares que poseía el ejército francés durante la Guerra de la Independencia
española, el religioso franciscano P.Antonio Albarracín, conocido popularmente
por “Pare Antoni”, fundó a principios del siglo XIX, un grupo de música, que
fue el cimiento y la raiz de lo que hoy es la Banda primitiva de Lliria.” (3) “Existe la tradición de que la primitiva
banda de música que funcionó en Liria, la fundó un franciscano exclaustrado,
conocido por el Pare Antoni, a raiz de la exclaustración. En efecto: el Padre
Fr.Antonio Albarracín Enguídanos, alcantarino exclaustrado del Convento de San
Francisco, de Liria, permaneció en esta ciudad, donde había nacido, al frente
de la Venerable Orden Tercera. Murió el 2 de abril de 1871, a los 65 años.
Según datos verbales, que tengo anotados, dicho Padre Antonio encarna al
popularísimo Pare Antoni”. (4)
Més referències: la creació a mitjans del segle XIX de les bandes de
música de Penàguila i Dénia s’atribueix al contestà Manuel Ferrando González,
(Cocentaina, 1841-Ontinyent, 1908) frare franciscà tardà.
“Compositor, organista y
pedagogo. Es probable que recibiera sus primeras orientaciones musicales de
Vicente Crevea Pérez. Dirigió un teatro en Barcelona. Durante su juventud fundó
y dirigió varias bandas de música como las de Penáguila y la de Denia. Ejerció
como organista en esta población y más tarde en la iglesia de San Lorenzo de
Valencia, donde permaneció hasta 1902. En esta fecha, al morir su segunda
esposa, se retiró al colegio franciscano de la Concepción de Ontinyent.
(...)” DÍAZ GÓMEZ, Rafael. (5)
Després de més de quaranta anys
d’exclaustració, s’obrin els convents del Sant Esperit de la Muntanya (Gilet),
Cocentaina, Ontinyent, Benissa, Benigànim, Biar, Agres i Pego i ressorgeix la
influència franciscana a les nostres terres. A Benissa, a l’any 1886 apareix un
home providencial per a la història de la música local, Diego Crespo, conegut
com “Diego el Frare”, germà del beneficiat de la parròquia del poble, Mossèn
Chochim Crespo. Fou el primer president de la banda de música de la localitat,
la Lírica Musical, influint especialment en l’educació del seu nebot, Eduardo
Bordes, primer director.
Passen els anys, i com en la
majoria de pobles apareix una segona banda de música amb qui competir, no
únicament en l’aspecte musical sinó també en el social i fins i tot en el
polític i religiós. Banda i rivalitat que desapareixen al poc de la seua
creació d’una manera molt mediterrània i visceral: en una batalla campal,
curiosament en la “Costereta del Convent”. (6)
La tradició musical bandística
continua a Benissa de la mà de la Lírica Musical i l’any 1920 ocorre un
esdeveniment musical especialment curiós i amb escassos o nuls precedents,
íntimament relacionat amb la comunitat seràfica, és a dir, la franciscana.
Al seminari menor de Benissa, molt probablement per iniciativa del
Pare Antonio Pérez, frare molt emprenedor, es va crear una banda de música. La
sorpresa va ser majúscula en l’ambient musical valencià pel poc usual d’una
formació musical tan estretament unida a una congregació religiosa catòlica i,
a més, formada íntegrament per frares i aspirants a ser-ho. El Pare Antonio Pérez, a principis de segle, havia intentat crear una
orquestra simfònica en el seraficat i va ser el creador, també, de l’Escolania
d’Agres, de la que parlarem detingudament en una altra ocasió, perquè bé ho
mereix. Es van adquirir els instruments musicals necessaris i la banda va fer
la seua primera actuació pública en la vespra del Corpus del Convent de l’any
1921.
“La BANDA SERÁFICA- Así se denominaba la banda de música del Colegio
Seráfico de Benisa, integrada por unos cuarenta frailecitos. (...) Quien estas
cosas escribe era entonces músico de la Seráfica y recuerda emocionado aquella
actuación inaugural. Sobre la hora del ángelus vespertino, frente a la puerta del
Convento, aparecen los seráficos con los instrumentos en perfecta alineación,
siendo acogidos por la muchedumbre allí congregada con una ovación atronadora.
A las primeras notas, el silencio es imponente. Crece y recrece la animación al
ritmo de un brioso pasodoble, cuyos últimos compases apenas se perciben entre
los vítores y palmas del público, vuelo general de campanas y pólvora en
salvas, produciéndose una escena imposible de ser descrita. Escoltada la
Seráfica por la muchedumbre, inicia su recorrido triunfal por las calles
céntricas de la población, sin cesar las ovaciones de retaguardia, de los
estacionados en las aceras y de todos los balcones atiborrados de personal.” (7)
Malgrat que l’objecte prioritari de la banda
de música era tancar les processons del convent, també va fer cercaviles i
concerts. Va participar amenitzant els intermedis de representacions de
sarsueles. Va prendre part en les celebracions solemnes organitzades pel
Col·legi de la Concepció d’Ontinyent a desembre de l’any 1926 amb motiu del VII
Centenari del trànsit del Pare San Francesc. Durant els dies de la celebració
se sap que la banda es va allotjar a la casa de camp, contigua als murs del
col·legi, de la rica hisendada donya Elisa Marín. El primer director i mestre
va ser el Pare Rafael Tormo, que en la seua joventut havia pertangut a una
banda de música. Dels instruments de fusta es va encarregar Roque Ivars, jove
professor de clarinet i músic de la banda de Benissa. Quan el pare Tormo va
deixar la direcció de la Seràfica, va començar a decaure progressivament fins a
la seua desaparició definitiva. Banda Seràfica, també coneguda com la banda
dels Antonianos, que solament va comptar amb una dotzena d’anys de vida, que va
tindre gran auge i reconeixement durant el període del directori militar del
general Primo de Rivera i el seu declivi i desaparició definitiva va coincidir,
suposem que no per pura casualitat, amb la instauració de la II República
Espanyola.
Altre frare franciscà rellevant en el mon musical: el Pare Vicente
Pérez-Jorge (Llìria, 1906-Ontinyent, 1993). Va estudiar harmonia, orgue i piano
amb José María Puig. Fou ordenat sacerdot en 1930 i va ser destinat a
Ontinyent, on va exercir d’organista i professor de música fins a 1955, data en
que va ser nomenat superior i director del cor del teologat franciscà de Terol.
Des de 1958 va residir en el convent de San Francisco el Grande de Madrid. Va
acabar els seus estudis musicals amb Angel Mingote, Andrés Isasi i el seu tio,
Miguel Asensi. Es diplomà en composició pel Conservatori de València en 1943.
També va realitzar estudis de cant gregorià, la qual cosa li va portar a ser
nomenat professor de la Escuela de Música Sagrada. Va ser creador i director de
diversos cors en la zona d’Ontinyent i mestre de nombrosos alumnes, reputats
músics, com Luís Blanes, Juan Miguel Lluch, Juan Bautista Carbonell i José
María Ferrero, entre d’altres. Andrés Temprano diu de Pérez-Jorge en l’article
“Panorama actual de la música religiosa española” editat a la revista Tesoro
Sacro Musical, 1971: “Es un músico
fundamentalmente religioso pero ha de ser definido como tal dentro de la
vanguardia consciente que pretende reformar una música religiosa casi muerta
desde el punto de vista de la creación. Y esta creación en gran manera está deducida
de la segunda variante y es de su faceta de estudioso del gregoriano, dado que
gran parte de su creación musical pretende y de hecho es un fruto de sus estudios
gregorianos… La teoría modal gregoriana, como principio de aplicación práctica,
abre plurales horizontes al compositor.”
Des de la tradició eclesiàstica
busca camins nous en la composició. En la seua obra, el floclore valencià és un
important element inspirador i també estan presents les últimes conseqüències
dels llenguatges europeus, com la dodecafonía. Compositor d’extensa producció
musical religiosa i autor d’un important catàleg d’obres musicològiques i
pedagògiques, entre d’altres La música en la província franciscana de Valencia,
València 1951, que hem fet servir com una important font d’informació per a la
realització del present treball. (8)
Altra iniciativa franciscana a l’àmbit musical
bandístic valencià va estar la reorganització de la banda de música de Pego. Finalitzada
la guerra civil espanyola i fracassades les temptatives de refer la banda de
música de la localitat, l’Ajuntament va posar en mans del franciscà Pare
Lorenzo Cervera Raga, tot l’instrumental de l’antiga banda, amb la missió de
crear una nova. Va començar per obrir una escola de solfeig en el convent, a la
que concorrien molts jóvens i xiquets. El propi Pare Cervera va estar el primer
director, però una vegada organitzada la banda de música, va abandonar la
direcció. De la vida d’aquest músic franciscà cal dir que abans d’ingressar en
l’Ordre era integrant de la Banda del Patronat de Torrent. Va estudiar amb el
mestre Pedro Sosa i va ser músic de plantilla de la catedral de València. Curiosament
també era membre del Montepio Musical de la Sociedad de profesores músicos de
Valencia. En Fulda (Alemanya), va escriure un pasdoble, Am Morgen (A l’alba), que va interpretar la banda de Torrent, poble
del Pare Lorenzo Cervera Raga. (9)
Finalitzem aquest treball, l’únic objecte del
qual ha estat donar, musicalment parlant, al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu
el que és de Déu, o per millor dir, als franciscans el que és dels franciscans,
amb la referència a una experiència seràfica molt més recent, la creació d’una
banda de música a la ciutat d’Alacant. Ànima d’aquest projecte fou el frare
franciscà caputxí Àngel Maria de Carcaixent (Carcaixent, 1895-Massamagrell,
1993). Estudia al seminari major d’Orihuela i rep l’Ordre Sacerdotal a l’any
1919. De seguida marxa com a missioner a la Guajira (Colòmbia), on roman fins
1941 desenvolupant una important i meritòria labor social i educativa amb els
xiquets mes desfavorits.
El Pare Àngel Maria de Carcaixent amb uns guajiros colombians
Torna a Espanya i inicia els tràmits per a la creació
del barri "Ciudad de Asís" a Alacant. A més de crear el Patronato San Francisco
de Asís a l’any 1953, per a la promoció i construcció d’habitatges socials, duu
endavant una important tasca de promoció cultural que, entre d’altres coses,
dona peu a la creació de la banda de música Juventud Franciscana de Alicante a
l’any 1958, sent el primer director Salvador Martí. Modesta configuració
musical, que després de diverses vicissituts i canvis esdevendria a l’any 1991,
sota la presidència de Luís Sancho Berenguer i la direcció de Manuel Montoya,
en la que actualment és l’estimada i prestigiosa banda "Unión Musical Ciudad de
Asis". (10)
Un comentari històric curiosíssim, extret del
propi web de l’esmentada societat musical alacantina: “Qui sap si algú de nosaltres va iniciar el seu aprenentatge musical
amb un instrument provinent d’algun guajiro colombià. Tot es remunta a l’any
1919 en què el Pare Àngel de Carcaixent inicia la seua activitat missionera en
la comunitat guajira colombiana. Després de trenta anys de missioner i de
formar una banda en San Antonio de Pancho, que després de la seua actuació
davant el President colombià rep com a regal un camió d’instruments musicals,
torna a Espanya a seguir amb les seues obres socials, una d’aquestes la nostra
banda.” (11)
Curiosa i coincident presumta circumstància,
precisament ara que la Federació de Societats Musicals de la Comunitat
Valenciana està participant a Colòmbia en un important projecte social de
cooperació, mitjançant la música. Serà veritat, segons diu l’adagi popular, qué
el món és un mocador on estem tots embolicats?
Fonts bibliogràfiques i documentals:
(1) SÁNCHEZ BUADES, Manuel.
Historia de la Banda de Música “La Paz” de San Juan de Alicante (Un centenario fecundo), pp.22-23, Alc, 1984.
(2) PÉREZ-JORGE, Vicente Fr.
O.F.M.. La música en la provincia franciscana de Valencia, p.36, València 1951.
(3) RUIZ MONRABAL, Vicente,
Historia de la Sociedades Musicales de la Comunidad Valenciana, tomo II, p.77, València,1993.
(4) PÉREZ-JORGE, Vicente Fr.
O.F.M.. La música en la provincia franciscana de Valencia, p. 89, València, 1951.
(5) DICCIONARIO DE LA MÚSICA
VALENCIANA,tomo I, p.346, Madrid 2006.
(6) RUIZ MONRABAL, Vicente, Historia
de la Sociedades Musicales de la Comunidad Valenciana, tomo I, p.417,
València,1993.
(7) PÉREZ-JORGE, Vicente Fr.
O.F.M.. La música en la provincia franciscana de Valencia, pp.142-143-
144,València, 1951
(8) DICCIONARIO DE LA MÚSICA
VALENCIANA, tomo I, p.346, Madrid 2006.
(9) PÉREZ-JORGE, Vicente Fr.
O.F.M. La música en la provincia franciscana de Valencia, pp.151- 152,València,
1951
(10) MOLINA BLASCO, José Vicente.
El Padre Ángel de Carcagente “Apóstol de la música”, 2008.
(11) UNIÓN MUSICAL CIUDAD DE
ASÍS. http://www. umca.es/principal.php?seccion=banda
